Fake news i la perspectiva interpretativa

Les ciutats ja estan vestides amb llums i en colors vermells, els comerços plens de rètols, en no res obrirem els regals que el Pare Noel ha deixat sota l’arbre. Quan erem petits crèiem en els reis mags, fins que un cosí o un germà més gran ens desvetllà que això no era veritat, que els reis eren els pares. Tot i així, la gran majoria no ho varem voler creure, varem seguir actuant com si fos veritat. Els regals els duien el pare Noel i els reis mags d’Orient. Assumim aquesta mentida que forma part de la nostra realitat, de les nostres relacions socials en el nucli de la nostra vida quotidiana, des que som ben joves. Aquests tipus de relacions quotidianes són les que estudia Erving Goffman, en la idea de la dramaturgia social mitjançant conceptes com ara actor, personatge, actuació, façana, bambolines, medi, façana personal, aparença i maneres (La perspectiva interpretativa de les teories de la comunicació, pàg.25). L’esmentada és una mentida que no fa mal, ens aporta il·lusió, possiblement els regals poden ser una recompensa al bon comportament de tot l’any. Però què passa si no podem detectar aquestes “mentides” o millor dit, post-veritats?

L’any 2010 va ser la primera vegada que es va utilitzar el terme postveritat, amb el qual feia referència als polítics que negaven el canvi climàtic, malgrat l’evidència científica que existia al respecte (David Roberts) . El diccionari d’Oxford el va recollir com a neologisme i paraula de l’any el 2016. Aquest terme, post-truth, denota les circumstàncies en què els fets objectius influeixen menys en la formació de l’opinió pública que aquells que criden a l’emoció i la creença personal. Molt abans de conèixer aquest terme, a Espanya es va viure una situació que encara avui es recorda. Els ingredients varen ser: una jove, un ca, una mermelada i Ricky Martin. Va ser tan forta la idea d’aquesta escena que la cadena de TV on s’emitia el programa que suposadament va emetre la sorpresa, ho va haver de desmentir, amb tot i això, es continuava parlant i seguien els testimonis confirmant que havia estat real, tan real es va fer aquesta mentida que la fiscalia de l’Estat va investigar el succès. Avui si cerques Ricky Martin, possiblement la tercera o quarta entrada que et suggerirà Google serà “Ricky Martin Mermelada”, això va passar el 1999, quasi no utilitzàvem Internet. Per tant, queda clar que una post-veritat pot ser una mentida assumida com veritat o inclús una mentida assumida com a mentida però reforçada com creença o com fet compartit en una societat (Del Fresno, 2018)

L’ésser humà es mou per la curiositat, les falses alarmes són molt divertides, són el fonament de la premsa groga. Però sabem que funcionen així, de la mateixa forma que si compram El Jueves, revista d’humor satíric, sabem que allò que expliquen té un fonament objectiu i real però adaptat a un gènere. Aquesta realitat social és una construcció de significat establerta per la participació de les persones en la interacció simbòlica que es produeix en la societat i que, alhora, la forma. Així, les interpretacions passen a ser socialment convingudes i individualment interioritzades. (La perspectiva interpretativa de les teories de la comunicació, pàg.15) A diferència de la propaganda, les fake news o notícies falses no s’imposen, si no que s’ofereixen com a informació útil – dins la lògica del main stream de la comunitat- El gran problema és que la opinió és elevada a la categoria de veritat (Del Fresno, 2018). Així és com Donald Trump, va traslladar durant la seva campanya política la necessitat de construir el mur a Mèxic. Va tuitar una imatge en la que es veien diverses persones botant una murada de filferro. Dies més tard, es va saber que aquesta imatge no era de Mèxic, era de la frontera entre Espanya i Marroc. El mal ja estava fet, la primera imatge va ser viral, la segona gairebé no va tenir repercussió. L’ ignorància de molts al servei de la política. Trump ho fa habitualment, piula i crea el dubte. “Cuando siembras dudas, a menudo la gente deja de preocuparse sobre qué es verdad y qué no”, Proctor. L’agnotologia estudia la difusió deliberada de la confusió i l’ engany.

Com veim, el gran problema de tot això és assumir informació no veraç com a font d’informació real no contrastada amb la qual correm el perill de formar la nostra opinió pública. La formació pública és, en gran manera, producte de la interacció dels grups. La idea és que l’opinió pública es produeix entre grups funcionals i no entre individus aïllats. (La perspectiva interpretativa de les teories de la comunicació, pàg.19).

Els més joves són els que més utilitzen Internet i les xarxes socials per a la recerca d’informació. Així ho explica Roxana Morduchowicz a Ruidos en la Web. Diu que hi ha tres factors molt important, el primer és que la gran majoria d’adolescents donen per bo, correcte i útil el primer resultat que ofereix el cercador. El segon és la falta de distinció entre allò que és publicitat amb el que és informació. I el tercer punt i el més important, és que la seva font principal d’informació exclusiva és a través de les xarxes socials. Per tant, els joves reben una informació parcial, descontextualitzada i fragmentada, teoria del framing. A la qual li donen valor per que els hi arriba des d’una persona del seu cercle de confiança o d’un conegut. Els estudis destaquen que es recorda de qui es va compartir però es desconeix la font original d’aquesta informació. El gran risc, és la pèrdua de la democràcia. Des de 2009 vivim en una nova era d’internet en què les grans empreses digitals -Google, Facebook, Netflix, Amazon … -, personalitzen cada vegada amb més precisió els continguts que s’ofereixen en funció de les preferències de cada usuari. Els algoritmes que s’utilitzen en les xarxes permeten recopilar tots els rastres d’informació digital que va deixant cada cibernauta – des cerques a Google a “M’agrada” a Facebook-, aprenent sobre ell per oferir-li una visió del món ajustada a les seves preferències. D’aquesta manera, un mateix terme introduït per dues persones diferents en un motor de cerca no llançarà ni la mateixa quantitat ni els mateixos resultats per a una i per una altra, sinó que els s’adaptarà en funció del que coneix de cadascuna, gustos personals, creences, orientació ideològica …
Això és el que Eli Pariser defineix com el filtre bombolla, “una selecció personalitzada de la informació que rep cada individu que l’introdueix en una bombolla adaptada a ell perquè es trobi còmode, però que està aïllada de les dels altres”. La imatge d’un internet d’abundant informació objectiva per a tots es dilueix des d’aquesta perspectiva.

Es pot argumentar que tot mitjà de comunicació tradicional té un biaix, una forma filtrada d’explicar la realitat. En efecte, però Pariser rebat que aquest cas vam triar un diari o canal de televisió deliberadament perquè ens resulta atractiva la seva forma de presentar-nos la realitat -acceptam voluntàriament la visió subjectiva que ofereixen i que coneixem de endavant-, mentre que en el cas dels serveis d’informació i de recerca a la web, se’ns fa creure erròniament que es tracta d’un accés transparent i objectiu al món.

Així, entre l’ús que fan els personatges més poderosos de la transmissió de la informació, el perfil digital que ens hem creat a Internet i tota la informació que comparteixen els nostres coneguts o influencers que admiram, és realment fàcil construir-nos una realitat molt llunyana de la pròpia realitat. Grayling adverteix que el problema és una cultura línia incapaç de distingir entre realitat i ficció. (BBC, 2017). Cada vegada, resulta més complicat establir un únic criteri per destriar la informació. Des de Gutenberg amb l’impremta, l’objectiu de les escoles era la distribució de l’informació. Avui s’hauria d’ensenyar la discriminació de la informació, l’esperit crític i l’ús reflexiu de les notícies a les quals accedim o ens arriben. Avui hem de saber entendre, interpretar i formar la pròpia opinió per poder prendre una decisió, tal i com varem poder fer de petits al saber qui eren els reis mags.
Les fake news es validen per la font que ens la fa arribar, així es viralitzen els continguts. Per prendre una decisió, hem d’analitzar la informació des de el coneixement i el capital cultural. Sense una bona informació, no hi pot haver una reflexió, si no hi ha coneixement, si no hi ha capital cultural relacionat amb una bona informació, les crítiques que es prenguin seran magres, poc crítiques i de participació dubtosa.
Estam hiperconnectats, la tecnologia modifica els hàbits i la forma de comunicar-nos, com va passar al s.XV. Escrivim, parlam, ens expressam amb icones o imatges GIF, inclús amb notes d’àudio en lloc d’una telefonada curta. Sembla que estan en valor les experiències, les pròpies i les dels altres que podem conèixer gràcies a estar enxarxats. Utilitzam dispositius mòbils durant les 24 hores i en tots els àmbits. Més del 84% de les consultes es realitzen a través de dispositius mòbils. Encara que la vida de Dulceida a Instagram sembli fantàstica, ideal i perfecte. Ja sabem que tot el que apareix a Instagram té una estètica bellíssima, però hem de ser conscients que no són escenaris casuals, els restaurant i hotels treballen i dissenyen espais “instagrameables” per aconseguir arribar a nous possibles clients, ja que tenen clar que l’opinió d’una persona propera a la nostra quotidianitat té molt més valor que qualsevol altre. També hem de saber que Dulceida com altres tantes it girls, responen a paràmetres i necessitats publicitàries. De la mateixa forma que els polítics fan servir totes aquestes interpretacions per aconseguir sumar punts a les campanyes presidencials, o 19 anys després una notícia falsa encara està associada al nom de Ricky Martin. La connectivitat i les dades són el nou petroli.

Laura Duran
desembre 2018

Share your thoughts