La mirada crítica en social media

Ahir estava fent cua al supermercat i érem cinc persones. La que estava passant la seva compra, una jove negra amb una barra de pà a la mà, una parella jove més i jo mateixa. Visc a una barriada del centre de la ciutat on no és habitual trobar altres ètnies. Supòs que per allò de la gentrificació o pot ser ella és una de les persones en acollida. La parella jove la miraven molt, amb insistència, estaven molt sorpresos i vaig poder veure com feien un storie amb el seu mòbil. A ella, la jove negra, no li varen dir res.

Tots sabem com ens hem de comportar, a taula hem d’estar ben asseguts, utilitzar coberts i el tovalló a sobre les cames. Quan arribam a un lloc, saludam i agraïm tot allò que es pugui agrair. A Internet, passa el mateix, es coneix com netiquette, tots també sabem una mica d’això: no escriure en majúscules, no allargar-se massa, anar alerta amb l’humor i el sarcasme (ja sabem que a l’hora de llegir és possible malinterpretar un missatge). En definitiva, ser educat. Pensau que aquests joves varen ser educats amb ella? No varen parlar amb ella en cap moment, cap contacte visual, però li varen fer un storie. Ens trobam amb una situació de la qual no sabem res però que si explicam al nostre grup d’amics i seguidors a Instagram. És fàcil construir un relat o una història amb unes imatges i enviar-la al món. Tenim la finestra a la nostra mà, en format mòbil.

Ara vivim un canvi de paradigma, una nova realitat social basada en el paradigma informacional (Castells, 1997), la nostra forma de comunicar-nos està canviant i això afecta les nostres relacions i als nostres pensaments. Hem d’entendre com la societat de consum i la cultura de masses són els fonaments de la supervivència del nou capitalisme financer internacionalitzat. (Escola de Frankfurt, perspectiva crítica de les teories de la comunicació. 2017) Pensau que vivim a una societat de masses o mainstream? Som conscients de com es forma el nostre esperit crític i els valors?

Des del Japó a Europa, i amb gran força als Estats Units, la xarxa de xarxes ofereix opacitat a qui creuen en ideologies de l’odi. Més de 30.000 webs i adreces de xarxes socials proclamen internacionalment el menyspreu racial i / o cultural. La llei pugna per controlar-ho, encara que només l’educació i un ús formatiu de la xarxa acabaran amb aquesta amenaça.

Sembla inevitable, que cada vegada que apareix un nou mitjà de comunicació es plantegi el seu potencial revolucionari, almenys en el sentit d’afavorir un canvi social. Però una cosa és la potencialitat comunicativa i una altra diferent és l’ús social (Muñoz, 1995). Per exemple, Marx va creure que el ferrocarril eliminaria el sistema de Castes a l’Índia, i si ho traslladem a l’actualitat, en el cas de les tecnologies de la comunicació i la informació, amb la creació d’Internet molts van creure que la xarxa afavoriria l’oprimit en comptes de l’opressor. Però tot i ser un fet evidenciable, la vigilància crítica per part del públic aporta “efectes democratitzadors”. Per contra, també hi ha fenòmens de censura i vigilància regressiva, en la qual poden participar els agents de la xarxa i fins i tot els governs. Hi ha tuitaires que han tengut problemes i condemmes per fer acudits, per exemple, Cassandra Vera amb Carrero Blanco. Cal entendre, que qualsevol innovació tècnica que es duu a terme en un context social, té uns efectes en la societat que varien en funció del context en què es desenvolupen. Com va passar amb l’escola de Frankfurt ja que llavors observaven com amb el règim nazi les possibilitats revolucionàries dels mitjans de comunicació van confrontar amb la realitat política de la seva utilització, convertint-los en maquinàries de la manipulació política. La tecnologia informativa suposarà, un fre al canvi social.

Per tant la comunicació de masses és una vulgarització per a la cultura. La indústria de la cultura no és un “bé tangible” no es pot equiparar a un moble o una casa. Els mitjans difonen els seus missatges i intrínsecament la societat els accepta. La cultura es converteix en ideologia o en una falsa consciència, ajudada d’un altre pilar bàsic de les societats industrials avançades. La publicitat, que es basa en: “tenir, comprar i produir”, la lògica de la societat de consum.

L’entreteniment és la base de la cultura de masses. Cerca satisfer les necessitats i l’èxit immediat i fàcil, per tant, de baixa qualitat i alienant. Reforça el caràcter mercantilizant, que sobretot s’imposa en una audiència dèbil, a més d’afavorir una banalització de la realitat.

La cultura de masses busca l’harmonia d’allò que és social i encobrir les contradiccions que es produeixen en la societat i que tot i la multiplicitat de missatges, manté una uniformitat en els continguts. Repeteix patrons i el públic, “sense saber-ho”, està condicionat pels mandats de la indústria. Perquè el consum insaciable és el motor que alimenta el sistema.

Viure al s. XXI implica fer-ho en una “societat multipantalla” (Pinto, 2008), que fa d’intermediari inevitablement en les relacions amb el món i les altres persones. En aquesta hiperconnectivitat preval la cultura de la velocitat. A més, cal lluitar contra el excés d’informació, el pensament únic i unidireccional, un univers interioritzat sense alternatives, en el social, el polític, l’ètic, etc.

En la societat de masses, la importància recau en el caràcter notori, a destacar per sobre dels altres, “el jo sobre la resta”. D’altra banda, les peculiaritats del mitjà digital faciliten una flexibilitat cada vegada més gran en les relacions entre individus i grups. Assistim al desenvolupament d’un “individualisme reticular” (Wellmann et al, 2003), ja que “tot i que no renunciam a les relacions de pertinença, tendim a multiplicar les relacions reticulars transitòries d’abast limitat, menys rígides i més dinàmiques” (Pisani i Piotet, 2009). Un individualisme forçat que justifica l’existència de la competitivitat col·lectiva.

No obstant això, l’ús excessiu de les comunicacions mòbils pot provocar en els usuaris el desig continu d’estar units a través de la tecnologia, però al mateix temps sentir-se presos per ella (Baron, 2011; Hall i Baym, 2012). Hi ha algunes investigacions que demostren que els joves manifesten un gran interès de saber dels altres i acaben patint, la “síndrome FOMO” (Fear Of Missing Out): no poden privar-se de fer servir Internet, per la por a estar perdent-se alguna cosa important (Vaughn, 2012).

La tecnologia mòbil ha comportat una ampliació dels espais per al desenvolupament de la sociabilitat humana, diferents vies de comunicació i interacció social. Aquestes poden assumir una gran diversitat de formes perquè “Internet no és un mitjà tecnològic més, sinó que constitueix una mediació sociocultural, amb diferents entorns sociotècnics” (Gómez Cabranes, 2013).

Les possibilitats que propicien els entorns digitals, varien amb el propòsit de l’ús que es fa per part de les persones, ja que d’un mateix depèn el grau de privacitat o anonimat, així com el temps dedicat a la interacció determinaran el seu abast. En el cas de les xarxes socials en concret, la seva popularització donarà lloc al fenomen de la “autocomunicació de masses”. Comunicació de masses perquè potencialment pot arribar a una audiència global (els stories d’ Instagram) però al mateix temps, autocomunicació perquè un mateix genera el missatge, defineix els possibles receptors i selecciona els missatges concrets o els continguts al web “(Castells, 2009).

Les pròpies característiques de les xarxes socials semblen estar contribuint al fet que qüestions socialment considerades tabú i de les que amb prou feines es parlava, estiguin emergint amb força i siguin cada vegada més visibles. Això és important perquè es corre el risc que aquesta enorme capacitat de difusió de la informació que caracteritza les xarxes reverteixi o faci d’amplificador de discursos diferenciadors i racistes. (Olmos Alcaraz, 2018). Una construcció del “nosaltres” que no es correspon amb la clàssica construcció de l’endogrup en positiu. El que hi ha és una identificació d’ una població en situació de crisi econòmica i necessitada, que ho està passant malament per la falta d’ocupació i ajudes socials.

La crisi econòmica, i la seva extensió en el temps, ha ajudat que el ciberodi i el ciberracisme sigui cada vegada més explícit. El portal antiracime Jugendschutz.net indica que “el racisme no dissimulat a Internet s’està perpetuant “. “És provocatiu, creix com una bola de neu i atempta contra la protecció dels menors a Internet “. I insisteix en constatar que “si bé en els últims anys va prevaler la propaganda subtil, arribam ara representacions de regularitat en la qual jueus, musulmans, gitanos o homosexuals són relegats obertament a ciutadans de segona classe “. (Oleaque, 2015)

Segons Marcel Courthiade, està basat en la manipulació, a la negació de la cultura pròpia i de la identitat. D’ aquesta manera, allò que no encaixa amb la majoria no és tan sols una cultura inferior, sinó que no és una cultura: és una mentida, una cosa que no encaixa en l’única cultura veritable i real, és a dir, la majoritària. I que, especialment a la xarxa, pot ser insultat i injuriat mitjançant un refugi digital.

Aquesta construcció del nosaltres, serveix per legitimar la discriminació i el racisme,
per “la nostra extraordinària situació de crisi i escassetat” -sembla suggerirse-, i per exigir a les autoritats que controlin més les fronteres sense importar que això redundi en l’increment d’un tipus de racisme de caràcter institucional. (Olmos Alcaraz, 2018)

Aquest és el discurs il·lustrat amb diferents exemples, que podem observar i analitzar els darrers anys a la política. Una vegada més, cal mencionar a Donald Trump, tant durant la seva campanya presidencial com durant el seu mandat de president. Està passant a França amb Le Pen i ho hem vist aquestes darreres setmanes amb Vox a Andalusia.

Vox és un dels partits polítics que més estan recorrent a campanyes microsegmentades pagades a Facebook com a arma de promoció. Per a això, utilitza algunes de les notícies publicades al seu mur oficial. Després les promociona (publicitat) entre grups molt concrets d’usuaris, una tècnica a la qual recorren moltes empreses i mitjans de comunicació. La novetat -almenys en la política espanyola- és que Vox no només paga perquè el seu contingut arribi als seus potencials votants, sinó també a aquells que l’algoritme de la xarxa social identifica com d’esquerra o extrema esquerra (per exemple, els 400.000 usuaris simpatitzants d’Ada Colau, els 3,8 milions de Podem o els 900.000 de Pablo Iglesias. Així, aconsegueixen indignar a l’esquerra i fer-se virals (El confidencial, 2018).

He llegit un testimoni d’una tuitaire japonesa prou interessant a Global Voices que explica que quan era Hikikimori (joves que viuen aïllament social agut), va llegir moltes webs que recopilen l’admiració generosa exhibida pels estrangers cap al Japó, i reconeix que això gairebé va conduir-la a convertir-se en “netto-uyoku” (moviment d’internautes que donen suport i promouen el racisme i les idees extremes antisocials) “En aquella època, em considerava una marginada total de la societat en tots els aspectes. L’únic que em quedava era ser japonesa. Mentre vaig continuar amb el costum de visitar aquestes webs, seus enllaços i referències em portaven sovint a altres webs on vaig trobar molts comentaris racistes contra la Xina i Corea “. “No va ser difícil convèncer-me que tots aquells comentaris negatius eren veritat “

Per això, cal seguir observant les dinàmiques i lògiques de funcionament d’aquest tipus de discursos quan s’emeten en els mitjans socials. Perquè és justament la seva existència dins de les xarxes socials el que els faria compartir algunes característiques amb els “discursos d’elit” (Van Dijk) i -conseqüentment- conformar un tipus de “discursos d’elit” específics (influencers). Discursos amb poder per construir esdeveniments i relacions socials; amb poder per sostenir l’statu quo o per promoure el canvi social. I això tenint en compte la difusió, la durabilitat i la possibilitat de viralitat que atorguen als mateixos les xarxes socials. Ens trobem així amb un panorama d’expansió constant de representacions i discursos (en general, però també racistes) que arriben fàcilment a molta gent. És a dir, el racisme ha trobat una nova manera de funcionar, expandir-se i estar entre nosaltres a manera de virus amb una alta capacitat infecciosa.

Recordau que al principi he dit que la publicitat és el pilar bàsic de les societats industrials avançades, ja que es basa en tenir, comprar i produir, la lògica de la societat de consum. Què us sembla aquesta imatge?

És una campanya d’una marca de xocolata feta amb influencers a Mèxic, durant l’estiu de 2018 que ha estat durament criticada per racista i classista. La marca la va retirar. La idea original era utilitzar la imatge i l’acció de determinats influencers “ajudant” determinades persones.

Recordau a la jove negra que vaig trobar al supermercat? No sabem de la seva situació, però si que la seva imatge està a les xarxes socials i pot ajudar a perpetuar o propagar un sentiment d’odi i de racisme cap als immigrants. Sou conscients del poder de la informació i de com es pot interpretar? És possible que els immigrants de Síria tenguessin l’opció d’explicar el seu dia a dia a través dels stories, Europa els acolliria?

Gener 2019,
Laura Duran

Share your thoughts